El que no diria 1
Quan he sentit, parlant tu amb ell, pel teu telèfon amb altaveu actiu, que es convidava a casa, a prendre un café, he sentit rebuig. No li direm que no, però ell voldríem ben lluny. És cert que està malalt. Ho és. Però la por no raona. Em vaig sentir exposada. Em va caldre amagar i callar. Si no es diu, al menys no creix. Ara, seguint tractament sembla tranquil. Ho sembla. Però la confiança ja no hi és. Va trontollar la vida al nostre costat. Et vaig veure trencada. Estimes aquest home com un germà, però ja no pots contar. Un rebuig amagat i silenciat. Un voler fugir que vaig aturar, per no allunyar-me de tu. Per ser al teu costat, encara que escoltava els silencis, alerta i amb tensió, a punt de saltar. Va estar. Va marxar. No s’anirà mai la pudor del rastre d’un passat. Les malalties mentals no només són de qui les pateix. Són de l’entorn social i familiar. Un malalt que no fa per assolir que ja no és jove. Que fa molt temps que el seu cos no és desitjat com abans. Que hi ha dr...