Orfandat
Néixer, no ho demanes. És un fet. Com la pluja i el vent. Els pares es van sentir atrets. Casualitats de la vida. Si quan es van veure, res no s’hagués aturat aquell moment, ell per un costat, i ella per l’altre, no haguessin trobat el mateix camí a trepitjar a sa vida. Sóc per casualitat. No només per la casualitat del dia que el pare va escollir i ma mare també. Sóc el moment d’una errada a la seva manera de controlar. Ben bé no ho puc testimoniar, perquè quan la mare es va adonar vaig ser sorpresa. No m’anaven a buscar. Per què penso ara en aquell fet? No ho se. Pot ser que de la celebració d’aquest dia els records són plens de com ells ens van cuidar i estimar. Va haver un moment, quan els pares eren grans, que jo em vaig fer reina i vaig fer-lis regals. Van ser el meu tresor. Em costa continuar. Les llàgrimes mullen, quasi no puc continuar. El cel, avui, també està entelat.