Orfandat

 

Néixer, no ho demanes.

És un fet.

Com la pluja i el vent.

Els pares es van sentir atrets.

Casualitats de la vida.

Si quan es van veure, res no s’hagués aturat aquell moment, ell per un costat, i ella per l’altre, no haguessin trobat el mateix camí a trepitjar a sa vida.

Sóc per casualitat.

No només per la casualitat del dia que el pare va escollir i ma mare també.

Sóc el moment d’una errada a la seva manera de controlar.

Ben bé no ho puc testimoniar, perquè quan la mare es va adonar vaig ser sorpresa. No m’anaven a buscar.

Per què penso ara en aquell fet? No ho se.

Pot ser que de la celebració d’aquest dia els records són plens de com ells ens van cuidar i estimar.

Va haver un moment, quan els pares eren grans, que jo em vaig fer reina i vaig fer-lis regals.

Van ser el meu tresor.

Em costa continuar.

Les llàgrimes mullen, quasi no puc continuar.

El cel, avui, també està entelat.