El que no diria 1

 

Quan he sentit, parlant tu amb ell, pel teu telèfon amb altaveu actiu, que es convidava a casa, a prendre un café, he sentit rebuig.

No li direm que no, però ell voldríem ben lluny.

És cert que està malalt.

Ho és.

Però la por no raona.

Em vaig sentir exposada.

Em va caldre amagar i callar.

Si no es diu, al menys no creix.

Ara, seguint tractament sembla tranquil.

Ho sembla.

Però la confiança ja no hi és.

Va trontollar la vida al nostre costat.

Et vaig veure trencada.

Estimes aquest home com un germà, però ja no pots contar.

Un rebuig amagat i silenciat.

Un voler fugir que vaig aturar, per no allunyar-me de tu. Per ser al teu costat, encara que escoltava els silencis, alerta i amb tensió, a punt de saltar.

Va estar.

Va marxar.

No s’anirà mai la pudor del rastre d’un passat.

Les malalties mentals no només són de qui les pateix. Són de l’entorn social i familiar.

Un malalt que no fa per assolir que ja no és jove. Que fa molt temps que el seu cos no és desitjat com abans. Que hi ha drogues que no silencien mai el que li cal aceptar.

Viure no és gens fàcil.

Cal anar acceptant el temps i els canvis.

Les noies que deies eren la teva nòvia et van escurar.

Volies morir. Deixar de patir.

Qui t’estima no s’ho podia empasar.

Diferents reaccions de por, ràbia i dolor.

La seva mare, encara que molt vella, va acollir-lo. Ell va cuidar. El cuida.

Sort que encara viu.

Sans. Qui mes, qui menys, té un racó amagat.